La llibreta petita

llibretaAixò no us ho havia explicat mai. Cada nit, abans d’anar a dormir, escric en una llibreta petita 3 fets positius del dia. Coses que m’hagin omplert, que m’hagin fet aprendre. Pot ser quelcom negatiu, segons com. Potser li he donat volta i l’he convertit en un aprenentatge. Des d’una cançó que tocava el músic al metro que t’ha portat a aquell moment tan especial, passant per una bona notícia que portaves temps esperant, la conversa inesperadament bonica que has tingut amb els teus pares aquest matí, fins la discussió que has tingut amb el teu cap, que t’ha fet veure que “això” ho pots millorar.

Sempre se’n poden treure un mínim de 3 coses positives al dia, creieu-me. Sempre. Encara que la jornada us hagi semblat la més horrible dels horribles. Només hem de saber i voler trobar-les. I fer l’esforç. No es fàcil, però això és com anar al gimnàs i entrenar. Al començament et costarà molt, però a mida que passin els dies aquest exercici sortirà d’una manera més automàtica. La matrícula d’honor arriba quan ets capaç de convertir les coses negatives en un aprenentatge d’una manera més o menys ràpida. Ei, això necessita força temps per aconseguir-se i, tot i arribar-hi amb fluïdesa, no s’hauria de deixar de fer mai.

I per què ho faig això? És la voluntat d’exprimir els moments. Es tracta d’apreciar, de viure.

Ja veureu com, mica en mica, les 3 coses positives del dia se us quedaran curtes i necessitareu una llibreta més gran perquè les pàgines s’acaben massa aviat ;)


Les persones especials (II)

Avui recupero aquest text de fa uns mesos.

Les persones especials no deixen d’aparèixer, i també de desaparèixer.

El temps et dona raó i perspectiva. Raó per confirmar que aquelles persones que et donaven pistes per ser especials, cada vegada agafen més i més protagonisme dins la teva vida. Saps que són especials perquè et fan feliç només amb la seva presència. Compten amb tu, et fan partícep de les seves victòries. Te’n adones quan demanen la teva presència perquè els facis costat, a cop de whatsapp si cal. I això omple.

Perspectiva per adonar-te que n’hi ha que ja han marxat. Que sabies que marxarien i els deies adéu a poc a poc. Un dia se’n van de cop i la teva vida continua. Igual però diferent. Distàncies doloroses però madures, conscients. I també omplen, t’han ajudat a fer-te gran i a saber prendre decisions. Per això mai deixaran de ser importants.

I de les persones noves que arriben. De nou aquelles que comences a sospitar de la seva futura (o no) importància perquè d’un dia per l’altre toquen aquells punts vitals d’un mateix. I d’aquelles que acaben d’aparèixer? Aquestes són les més interessants, us agafo amb ganes.

TEMPS, ens veiem en uns mesos :)


T’estimo, perdona’m, m’ajudes?

Barcelona skyline

Vistes de la planta 6 de l’Hospital del Mar, Barcelona

De tant en tant se’m recorda que la meva salut no és la que era. I torna a passar pel taller a fer revisió de mecànica i xapa. Aquestes estades a l’hospital no només t’ajusten el cos sino també serveixen per ajustar l’ànima, per aixó estan dissenyades les nits d’insomni!

Sabíeu que les tres coses més difícils de dir a la vida, són: t’estimo, perdona’m i m’ajudes?

Moltes vegades t’estàs de dir t’estimo perquè semblen paraules ensucrades que no fan d’avui en dia. Que són manifestacions només pels nens. Però estem equivocats, les hauríem de practicar més entre els adults.  

Sabíeu que les persones més fortes són de ben segur les més sensibles?

Hauríem de saber demanar perdó més sovint del que ho fem, fer-ho en totes aquelles ocasions que després d’una discussió, per petita que sigui, ens quedem despenjats i insatisfets per la nostra reacció. El demanar perdó és el millor remei per curar ferides. 

Sabíeu que aquelles persones que tenen cura dels altres, són generalment les que més necessiten ajuda?

En aquestes estades al taller te n’adones del molt que necessites l’ajuda dels altres, companys, amics i sobretot de la família. El necessari que són per tu especialment en aquest moments. 

Estimem-nos, perdonem-nos, ajudem-nos

Antoni Planas, Hospital del Mar, febrer de 2017


Tu tens espai-refugi?

Estic segura que tu també en tens un. Un espai-refugi, físic o mental, on t’amagues o et reconfortes quan les situacions et superen. O potser quan vols passar una bona estona. O simplement perquè t’agrada perdre’t allà de tant en tant.

La màgia real ve de les situacions que els creen. Sí, aquella que just ara estàs retrobant. Queda-t’hi una estona [   ]. Gaudeix-lo [   ]. I per què no? Ves-hi ara!

 

Un viatge a aquell país que et marca en positiu de per vida.

La teva muntanya preferida, on només vas trobar-te a tu i vas conèixer el silenci.

Aquella tarda d’estiu, assegut en aquell punt, quan vas començar a escriure la teva llibreta.

La sortida de sol que tantes vegades dibuixaves mentre eres de vacances a la costa.

[escriu aquí el teu moment]

 

Hi ha uns quants afortunats que, a més, tenen persones-refugi. De la mateixa manera són aquelles que hi són, tot i no veure-les sempre, tot i no viure a prop. És possible, també, que no hi siguin. Però les penses i les retrobes de diverses formes i diferents estats.

 

I quina sort aquesta, espais o persones-refugi, seran sempre tan a prop com els vulguis tenir.

 

I com a convidat especial, l’Ernest Cornellà, que m’ha regalat una de les seves aquarel.les brutals per il·lustrar aquestes quatre ratlles. Mil, mil gràcies! :)

Ernest Cornellà


Emociona’t, respira, tremola

Emociona’t, quan vegis esperança en els ulls d’algú que l’havia perdut.
Somriu, quan aquelles paraules innocents t’hagin fet el dia.
Sigues feliç, quan les persones que més estimes no pateixin.
Besa, quan les paraules no siguin suficients.
Tremola, quan les seves mans et toquin i sentis pessigolles per tots els racons i puntes del cos.
Canta ben fort, quan soni la teva cançó just en un moment perfecte.
Corre, quan et persegueixin les pors.
Abraça, tan fort que t’arribis a fondre.
Salta, quan vulguis atrapar els teus somnis.
Respira, quan hagis decidit fer fora tots els maldecaps que no hi tenen cabuda.
Vola, i sigues lliure.
Escolta, quan les lliçons siguin tan vàlides que et mostrin un camí.
Crida fort, quan no comprenguis.
Lluita, per defensar en allò que creus.
Enyora, fins que no et quedin més llàgrimes per a testimoniar-ho.
Tingues cura, de tots aquells records que un dia van decidir quedar-se amb tu.
Enlluerna’t, amb la màgia d’aquelles persones especials que hi són sempre.
Desitja, el més fort dels teus desitjos.
Plora, plora pel que necessitis, però plora.
Demana, no deixis mai les coses sense dir.
Estima, estima aquells que, sigui com sigui, t’hagin fet aprendre.

Celebra, quan arribin les bones notícies. Celebra la vida.


He decidit

He decidit despullar-te,

i ho faré començant pels ulls.

He decidit agafar embranzida,

deixar-me caure, sense xarxa,

tapar-me els ulls, no veure el final,

enterrar les pors.

He decidit imaginar-me,

creure en l’impossible, fer-ho possible.

Ser el protagonista de tots aquells somnis,

deixar-me seduir per les seves il·lusions.

He decidit utilizar les paraules,

les paraules com a arma de destrucció inofensiva.

Les més dolçes, les més sinceres,

les que no amaguen, les que s’atreveixen. 

Avui decideixo ser lladre i venedor de somriures, per sempre més a parts iguals.


La mentida

Ell menteix, no vol dir-li què va passar aquell dia.

Ella menteix, no vol fer-li creure allò que vol sentir.

Ell mentia, perquè ho sabia, però no ho deia.

Ella menteix, no s’atreveix, sap que fa mal.

Ell mentirà, una veritat a mitges no és del tot una mentida.

Ella va mentir, perquè les coses que no es van dir, no han passat mai.

Ell menteix, ho sap tot i diu que no ho oblida.

Ell i ella.


i tu de què tens ganes?

Tu – De perdre’m en l’escala de colors que va del blanc al negre

Jo  – de resseguir amb el dit la línia que el llençol t’ha dibuixat a la cara

Tu – d’intuir bestieses mirant-te als ulls

Jo – d’endevinar la cançó que sonava aquell dia només escoltant els primers acords

Tu – de perdre el compte d’estels que hem vist fent un concurs de desitjos

Jo – de menjar-me la torrada cremada, perquè he estat jo qui s’ha quedat amb la boca oberta, imaginant-te

Tu – de dibuixar històries durant tota la nit 

Jo – de plantar-li cara a un mal despertar

Tu – de no dir mai que no a qualsevol bogeria

Jo – de guardar objectes i descubrir-los al cap d’un temps

Tu – de descobrir-te una cançó i que te la facis teva

Jo – de tornar-t’ho a dir, que t’agrada tant

Tu – d’equivocar-me…

Jo – …amb tu.


Conèixer fins a desconèixer

Conèixer…

… El teu accent,

la teva mirada quan vols allò,

el suc de taronja del matí, necessari per a ser persona,

la beguda dels dissabtes,

la pel·lícula que ara et vindria de gust,

l’hospitalitat desmesurada,

aquell precís instant – que sí, que jo també -.

La manera com t’enfades,

la facilitat amb la que t’il·lusiones,

el “vinga va, un dia és un dia”,

l’energia que et dona el Sol,

aquella conversa, que va marcar el dia,

el desig que mai vas complir amb mi,

aquella mania que és només teva i ningú entén…

… El perquè sí i no hi ha volta de full,

aquell projecte inacabat,

les estones de desaparèixer,

la teva sinceritat en el moment més inesperat,

les converses que no arriben enlloc,

un mal dia, un altre dia. I un altre.

Els malentesos per no saber,

la incredulitat, les mentides,

Desconèixer

Et desconec.


Al Racó de Pensar!

Avui inauguro el meu racó de pensar. Perquè de vegades, sense voler-ho, i de vegades volent-ho, reflexiono, m’inspiro, em deixo sorprendre, m’enamoro i em desenamoro, m’indigno, me’n alegro… De vegades tot a la vegada, de vegades en depén el dia. Pensaments que, sovint expresso en veu alta, però que moltes vegades es queden a dins. Massa vegades. I escriure em va bé. Podria deixar-los a la meva llibreta o en les notes del meu mòbil, però quan els he compartit sempre n’he tret algun profit.

I aquestes reflexions les faré en català. Perquè el que em surt de bens endins només els se expressar en la llengua que més m’estimo.

Senyores i senyors, benvinguts al Racó de Pensar. Passeu sempre que volgueu!