Les persones especials (II)

Avui recupero aquest text de fa uns mesos.

Les persones especials no deixen d’aparèixer, i també de desaparèixer.

El temps et dona raó i perspectiva. Raó per confirmar que aquelles persones que et donaven pistes per ser especials, cada vegada agafen més i més protagonisme dins la teva vida. Saps que són especials perquè et fan feliç només amb la seva presència. Compten amb tu, et fan partícep de les seves victòries. Te’n adones quan demanen la teva presència perquè els facis costat, a cop de whatsapp si cal. I això omple.

Perspectiva per adonar-te que n’hi ha que ja han marxat. Que sabies que marxarien i els deies adéu a poc a poc. Un dia se’n van de cop i la teva vida continua. Igual però diferent. Distàncies doloroses però madures, conscients. I també omplen, t’han ajudat a fer-te gran i a saber prendre decisions. Per això mai deixaran de ser importants.

I de les persones noves que arriben. De nou aquelles que comences a sospitar de la seva futura (o no) importància perquè d’un dia per l’altre toquen aquells punts vitals d’un mateix. I d’aquelles que acaben d’aparèixer? Aquestes són les més interessants, us agafo amb ganes.

TEMPS, ens veiem en uns mesos :)


T’estimo, perdona’m, m’ajudes?

Barcelona skyline

Vistes de la planta 6 de l’Hospital del Mar, Barcelona

De tant en tant se’m recorda que la meva salut no és la que era. I torna a passar pel taller a fer revisió de mecànica i xapa. Aquestes estades a l’hospital no només t’ajusten el cos sino també serveixen per ajustar l’ànima, per aixó estan dissenyades les nits d’insomni!

Sabíeu que les tres coses més difícils de dir a la vida, són: t’estimo, perdona’m i m’ajudes?

Moltes vegades t’estàs de dir t’estimo perquè semblen paraules ensucrades que no fan d’avui en dia. Que són manifestacions només pels nens. Però estem equivocats, les hauríem de practicar més entre els adults.  

Sabíeu que les persones més fortes són de ben segur les més sensibles?

Hauríem de saber demanar perdó més sovint del que ho fem, fer-ho en totes aquelles ocasions que després d’una discussió, per petita que sigui, ens quedem despenjats i insatisfets per la nostra reacció. El demanar perdó és el millor remei per curar ferides. 

Sabíeu que aquelles persones que tenen cura dels altres, són generalment les que més necessiten ajuda?

En aquestes estades al taller te n’adones del molt que necessites l’ajuda dels altres, companys, amics i sobretot de la família. El necessari que són per tu especialment en aquest moments. 

Estimem-nos, perdonem-nos, ajudem-nos

Antoni Planas, Hospital del Mar, febrer de 2017


Tu tens espai-refugi?

Estic segura que tu també en tens un. Un espai-refugi, físic o mental, on t’amagues o et reconfortes quan les situacions et superen. O potser quan vols passar una bona estona. O simplement perquè t’agrada perdre’t allà de tant en tant.

La màgia real ve de les situacions que els creen. Sí, aquella que just ara estàs retrobant. Queda-t’hi una estona [   ]. Gaudeix-lo [   ]. I per què no? Ves-hi ara!

 

Un viatge a aquell país que et marca en positiu de per vida.

La teva muntanya preferida, on només vas trobar-te a tu i vas conèixer el silenci.

Aquella tarda d’estiu, assegut en aquell punt, quan vas començar a escriure la teva llibreta.

La sortida de sol que tantes vegades dibuixaves mentre eres de vacances a la costa.

[escriu aquí el teu moment]

 

Hi ha uns quants afortunats que, a més, tenen persones-refugi. De la mateixa manera són aquelles que hi són, tot i no veure-les sempre, tot i no viure a prop. És possible, també, que no hi siguin. Però les penses i les retrobes de diverses formes i diferents estats.

 

I quina sort aquesta, espais o persones-refugi, seran sempre tan a prop com els vulguis tenir.

 

I com a convidat especial, l’Ernest Cornellà, que m’ha regalat una de les seves aquarel.les brutals per il·lustrar aquestes quatre ratlles. Mil, mil gràcies! :)

Ernest Cornellà


Emociona’t, respira, tremola

Emociona’t, quan vegis esperança en els ulls d’algú que l’havia perdut.
Somriu, quan aquelles paraules innocents t’hagin fet el dia.
Sigues feliç, quan les persones que més estimes no pateixin.
Besa, quan les paraules no siguin suficients.
Tremola, quan les seves mans et toquin i sentis pessigolles per tots els racons i puntes del cos.
Canta ben fort, quan soni la teva cançó just en un moment perfecte.
Corre, quan et persegueixin les pors.
Abraça, tan fort que t’arribis a fondre.
Salta, quan vulguis atrapar els teus somnis.
Respira, quan hagis decidit fer fora tots els maldecaps que no hi tenen cabuda.
Vola, i sigues lliure.
Escolta, quan les lliçons siguin tan vàlides que et mostrin un camí.
Crida fort, quan no comprenguis.
Lluita, per defensar en allò que creus.
Enyora, fins que no et quedin més llàgrimes per a testimoniar-ho.
Tingues cura, de tots aquells records que un dia van decidir quedar-se amb tu.
Enlluerna’t, amb la màgia d’aquelles persones especials que hi són sempre.
Desitja, el més fort dels teus desitjos.
Plora, plora pel que necessitis, però plora.
Demana, no deixis mai les coses sense dir.
Estima, estima aquells que, sigui com sigui, t’hagin fet aprendre.

Celebra, quan arribin les bones notícies. Celebra la vida.


He decidit

He decidit despullar-te,

i ho faré començant pels ulls.

He decidit agafar embranzida,

deixar-me caure, sense xarxa,

tapar-me els ulls, no veure el final,

enterrar les pors.

He decidit imaginar-me,

creure en l’impossible, fer-ho possible.

Ser el protagonista de tots aquells somnis,

deixar-me seduir per les seves il·lusions.

He decidit utilizar les paraules,

les paraules com a arma de destrucció inofensiva.

Les més dolçes, les més sinceres,

les que no amaguen, les que s’atreveixen. 

Avui decideixo ser lladre i venedor de somriures, per sempre més a parts iguals.


Les persones especials

Són les que un dia apareixen i no saps com, acaben quedant-s’hi. Però també ho són les que sempre hi han estat i de cop se’n van. I no tornen. 

Ho són també les que arriben quan menys les esperes i et capgiren de dalt a baix. Gaudeixes, sents, t’emociones i aprens. Sobretot aprens. I marxen. Però són especials. Potser no tornen, potser en queda el record. 

Com quan sents els primers acords d’aquella cançó que et transporta al moment, o quan llegeixes aquell article que et contagia els riures d’aquell primer viatge. I de cop torna al cap un somriure sincer, dels que et fan creure en la genialitat d’aquesta vida.

Les especials són les que s’atreveixen a compartir bogeries, a dir-te: -“fem-ho ara, que sóm joves, que no ens ho prohibeix ningú”-. Que es tiren a la piscina, que senten, que viuen. Amb tu.

Ho són també aquelles persones que apareixen de rebot i sense gaire sentit, però que amb el temps entens per què la vida te les ha posat al davant. Per unir les peçes d’aquell trencaclosques que ara té molt més sentit. 

I aquelles persones que hi són incondicionalment, que malgrat passin els anys, els minuts o els segons, estaran disposats a guardar una estona del seu temps per a tu, per a vosaltres.

Les persones especials… hi són. Sempre.