Les persones especials

Són les que un dia apareixen i no saps com, acaben quedant-s’hi. Però també ho són les que sempre hi han estat i de cop se’n van. I no tornen. 

Ho són també les que arriben quan menys les esperes i et capgiren de dalt a baix. Gaudeixes, sents, t’emociones i aprens. Sobretot aprens. I marxen. Però són especials. Potser no tornen, potser en queda el record. 

Com quan sents els primers acords d’aquella cançó que et transporta al moment, o quan llegeixes aquell article que et contagia els riures d’aquell primer viatge. I de cop torna al cap un somriure sincer, dels que et fan creure en la genialitat d’aquesta vida.

Les especials són les que s’atreveixen a compartir bogeries, a dir-te: -«fem-ho ara, que sóm joves, que no ens ho prohibeix ningú»-. Que es tiren a la piscina, que senten, que viuen. Amb tu.

Ho són també aquelles persones que apareixen de rebot i sense gaire sentit, però que amb el temps entens per què la vida te les ha posat al davant. Per unir les peçes d’aquell trencaclosques que ara té molt més sentit. 

I aquelles persones que hi són incondicionalment, que malgrat passin els anys, els minuts o els segons, estaran disposats a guardar una estona del seu temps per a tu, per a vosaltres.

Les persones especials… hi són. Sempre.